Els inicis

Durant molt temps ha estat complicat assenyalar quin va ser el primer videojoc, principalment degut a les múltiples definicions que s'han anat originant, però es pot considerar com a primer videojoc el Naught and Crosses, també anomenat OXO, desenvolupat per Alexander S.Douglas al 1952. El joc era una versió computeritzada del tres en ratlla que s'executava sobre la màquina EDSAC i permetia enfrontar un jugador humà a la màquina.

Al 1958 William Higginbotham va crear, servint-se d'un programa de càlcul de trajectòries i d’un oscil·loscopi, el Tennis for Two (tennis per a dos): un simulador de tennis de taula per entreteniment dels visitants de l'exposició Brookhaven National Laboratory. Aquest videojoc va ser el primer de permetre el joc entre dos jugadors humans. Quatre anys més tard Steve Russell, un estudiant de l'Institut de Tecnologia de Massachussets, va dedicar sis mesos a crear un joc per computador usant gràfics vectorials: el Spacewar. En aquest joc, dos jugadors controlaven la direcció i la velocitat de dues naus espacials que lluitaven entre elles. El videojoc funcionava sobre una màquina PDP-1 i va ser el primer de tenir cert èxit encara que va ser poc conegut fora dels àmbits universitaris.

Al 1966 Ralph Baer va començar a desenvolupar, amb Albert Maricon i Ted Dabney, un projecte de videojoc que es deia Fox and Hounds i que va significar el començament del videojoc domèstic. Aquest projecte va evolucionar fins convertir-se en la Magnavox Odyssey, el primer sistema domèstic de videojocs llançat al 1972 que es connectava directament a la televisió i que permetia jugar a diversos jocs pregravats.

1970-1979 L'eclosió dels videojocs

Una fita important en els inicis dels videojocs es va assolir al 1971, quan Nolan Bushnell va començar a comercialitzar Computer Spac, una versió de Space War, tot i que pot ser que una altra versió recreativa de Space War, Galaxy War, l’hagués precedit a principis dels anys 70, en el campus de la universitat de Standford.

Un punt àlgid dels videojocs va arribar amb la màquina recreativa Pong que es considerada la versió comercial del joc Tennis for Two de Higinbotham, ja esmentat anteriorment. El sistema va ser dissenyat per Al Alcom, per a Nolan Bushnell a la recent fundada Atari.

El joc es va presentar al 1972 i va ser la pedra angular del videojoc com a indústria. Durant els anys següents es van implementar nombrosos avenços tècnics en els videojocs on destaquen els microprocessadors i els xips de memòria, i van aparèixer, en els salons recreatius, jocs com Space Invaders (Taito) o Asteroids(Atari).

1980-1989: La dècada dels 8 bits

Els anys 80 van començar amb un fort creixement d'aquest sector dels videojocs gràcies a la popularitat de les sales de màquines recreatives i de les primeres videoconsoles aparegudes durant la dècada dels 70.

Durant aquests anys van destacar sistemes com Oddyssey 2 (Phillips), Intellivision (Mattel), Colecovision (Coleco), Atari 5200, Commodore 64, Turbografx (NEC). Pel que fa a les màquines recreatives, van triomfar jocs com Pacman, conegut com el comecocos, Battle Zone (Atari), Pole Position (Namco), Tron (Midway) o Zaxon (Sega).

El negoci associat a aquesta nova indústria va aportar grans coses en els primers anys de la dècada dels 80, però al 1983 va començar l'anomenada crisi dels videojocs, que va afectar principalment els Estats Units i Canadà. Aquesta crisi va acabar al 1985.

El Japó, per altra banda, va apostar pel món de les consoles amb el gran èxit de la Famicom, coneguda a occident com a Nintendo Entertainment System, i que va sortir al mercat l'any 1983, mentre Europa es decantava pels microordinadors com el Commodore 64 o el Spectrum.

Per la seva part, a la sortida de la seva particular crisi, els nordamercians van continuar pel camí obert pels japonesos i van adoptar la NES com a principal sistema de videojocs. Al llarg de la dècada van anar apareixent nous sistemes domèstics com la Master System (Sega), l' Amiga (Commodore) i el 7800 (Atari) amb jocs considerats avui dia com clàssics com és el cas del Tetris.
A finals dels 80 van començar a aparèixer les consoles de 16 bits com la Mega Drive de Sega i els microordinadors que van ser lentament substituïts per les computadores personals basades en arquitectures d' IBM.

L'any 1985 va aparèixer el Super Mario Bros, que va suposar el punt d'inflexió en el desenvolupament dels jocs electrònics, ja que la majoria dels jocs anteriors només contenien unes poques pantalles que es repetien com un bucle, i l'objectiu simplement era fer una alta puntuació. El joc de Nintendo va suposar un augment de creativitat. Per una vegada teníem un objectiu i un final a un videojoc. Els anys posteriors les altres companyies van emular aquest estil de joc.

En el camp de les màquines recreatives, van destacar jocs com Defender, Rally-X, Dig Dug, Bubble Bobble, Gauntlet, Out Run o Shinobi i, a més, es va produir un canvi pel que fa a la nacionalitat dels jocs, ja que el Japó es va convertir en la la principal productora.
Una altra branca dels videojocs que va créixer molt, va ser la dels portàtils. Aquests jocs van començar a principis dels anys 70 com els primers jocs completament electrònics llançats per Mattel, i que, difícilment, podien considerar-se videojocs. Van guanyar popularitat gràcies a conversions de màquines recreatives com les realitzades per Coleco o Addictius Microjocs en les Game & Watch de Nintendo. Però l'evolució definitiva dels portàtils com a plataformes de videojoc va arribar l'any 1989 amb el llançament del que era una bomba en aquell moment: la Game Boy de Nintendo.

1990-1999 La revolució de les 3D

A principis dels anys 90 les videoconsoles van donar un important salt tècnic gràcies a la competició de l'anomenada “generació de 16 bits”, composta per la Mega Drive, la Super Nintendo Entertainment de Nintendo, la PC Engine de NEC, coneguda com Turbografx a occident, i la CPS Changer de Capcom.

Juntament amb elles també va aparèixer la Neo Geo (SNK), una consola que igualava en prestacions tècniques un Arcade però massa cara per arribar de forma massiva a la gent.

Aquesta generació va provocar un augment important de la quantitat de jugadors i la introducció de noves tecnologies com el propi CD-ROM, principalment gràcies a les noves capacitats tècniques.

Mentrestant, diverses companyies havien començat a treballar en videojocs com entorns tridimensionals, sobretot en el camp dels ordinadors, i van obtenir diferents resultats com, per exemple, les “2D i mitja” de Doom, 3D completes de 4D Boxing a les 3D sobre entorns prerenderitzats de Alone in Dark. Pel que fa a les ja antigues consoles de 16 bits, el major i darrer triomf va ser pel SNES (Super Nintendo Entretainment System) gràcies la tecnologia 3-D de SGI, la màxima expressió de la qual van ser jocs com Dounkey Kong Country o Killer Instinct. També va sorgir el primer joc poligonal en consola, la competència de la SNES, Mega-Drive, que va treure el Virtual Racing, joc que va tenir un gran èxit i que va marcar un abans i un després en els jocs en 3D.

Ràpidament els videojocs en 3D van anar ocupant un lloc preponderant en el mercat, principalment gràcies a l'anomenada “generació de 32 bits” de la qual destaquen la Sony PlayStation, Sega Saturn (que va destacar només a Japó i no va tenir gaire èxit a la resta del món) i la “generació dels 64 bits” on Nintendo torna a ser al primer lloc del mercat amb la Nintendo 64. Pel que fa als ordinadors, va destacar la creació de les acceleradores 3D.

La consola de Sony va aparèixer després d'un projecte iniciat juntament amb Nintendo (denominat SNES PlayStation) que consistia en un perifèric per SNES amb lector de Cd. Finalment, Nintendo va refusar la proposta de Sony, ja que Sega, havia desenvolupat una cosa semblant sense tenir èxit, i Sony va treure, tot seguit, la PlayStation, que va triomfar al mercat.

Pel que fa als Arcardes, van començar una lenta però imparable davallada a mesura que augmentaven els accessos a les consoles i als ordinadors més potents.
En canvi, els videojocs portàtils, producte de les noves tecnologies més poderoses, van començar el seu veritable negoci. Es van unir a la Game Boy màquines com la Game Gear(Sega), Linx (Atari) o la Neo Geo Pocket (SNK), encara que cap d'elles va poder frenar l'èxit i la popularitat de la Game Boy següent aquesta i els seus descendents (Game Boy Pocket, Game Boy Color, Game Boy Advance, Game Boy Advance SP) els dominadors del mercat.

Fins a finals de la dècada dels 90, la consola més popular era la PlayStation amb jocs com Final Fantasy VII(Square), Resident Evil (Capcom), Winning Eleven 4 (Konami), Gran Turismo (Polyphony Digital) i Metal Gear Solid(konami).

En PC eren molt populars els jocs FPS com són Quake (id Softare), Unreal (Epic Megagames) o Half-Life (Valve) i els grans jocs d’estratègia en temps real RTS entre els quals es van distingir Command & Conquer (Westwood) o Starcraft (Blizzard). A més, la connexió entre ordinadors, a través d'Internet, va facilitar el joc multijugador, que es va convertir en l’opció predilecta de molts jugadors, i van ser els responsables del naixement dels jocs de rol multijugador online (MMORPG) com Ultima Online (Origin). Finalment, al 1998 va aparèixer, al Japó, la Dreamcast (Sega) que va marcar el començament de la nova “generació dels 128 bits”.
 

Des del 2000: El començament del nou segle

Al 2000 Sony va deixar de fabricar la PlayStation 2 i Sega va llançar una altra consola amb les mateixes característiques tècniques que la Dreamcast que anava acompanyada d'un monitor de 14 polsades, d’un teclat, d’altaveus i dels mateixos comandaments, Dreamcast Drivers 2000 Series CX-1. Era el moment en què Microsoft entrava a la indústria de les consoles creant la Xbox l'any 2001.

Nintendo va intentar recuperar el mercat amb el successor de la Nintendo 64, la Gamecube, i la primera Game Boy completament nova des de la creació de la companyia, la Game Boy Advance. Sega, en veure que no podia competir amb una màquina com la de Sony, va anunciar que ja no produiria més hardware i, a l’any 2000, va començar a desenvolupar només software.

Pel que fa a l'ordinador personal PC, era la plataforma més cara de jocs, però també la que permetia una flexibilitat més gran. Aquesta flexibilitat era deguda al fet que es podia afegir a l’ordinador components capaços de millorar constantment: targetes gràfiques, targetes de so, accessoris com volants, pedals i comandaments, etc. A més, era possible actualitzar els jocs amb  pegats oficials o amb afegits nous, realitzats per la companyia que creava els jocs.

Camí cap a l'actualitat, concentració del mercat

Amb el pas dels anys i les successives revisions dels dispositius, el nombre de Consoles de Videojocs s'ha anat reduïnt fins quedar la família de Sony Playstation (3, 4 i 5 actualment), Microsoft XBOX (360, Series X) i Nintendo (64, GameCube, Wii, Switch). L'aparició d'altres dispositius amb la capacitat d'executar jocs com els telèfons mòbils i tauletes ha modificat el mercat i també els models de negoci: subscripcions, DLCs, etc. En el món del PC, es segueix mantenint una línia de dispositius amb capacitat d'executar jocs, coneguts habitualment com a PC-Gaming.